Els nets del Tio Canya van a la Diada

La primera Diada que vaig sortir al carrer va ser com a periodista, ja gran. A casa no hem estat independentistes d’aquells de tota la vida. Havíem sentit les històries familiars de la guerra i del franquisme: el front, la pena de mort, la repressió, l'”hábleme usted en cristiano” i aquella frase tan típica del meu pare: “Que li donin pel cul a Espanya, que jo me’n vaig a Xàtiva!”. Hem sigut sempre molt conscients dels mals del feixisme i ens satisfeia haver-lo superat.

L’Onze de Setembre del 2012 treballava per a una cadena estatal que buscava imatges de catalans que no volguessin parlar en castellà, que s’enfadessin. Confiava que no en trobaria i no en vaig trobar. Vaig trobar un president que s’explicava amb convicció davant de la premsa estrangera, vaig trobar tradicions que emocionaven, i vaig trobar una festa d’un poble decidit.

El 2013 també vaig treballar i amb prou feina vaig poder veure el tram de la Via Catalana que passava per la Plaça de Catalunya de Barcelona. Aquell dia el mitjà local on treballava va decidir cobrir únicament l’acte institucional, perquè els autocars que sortien del municipi marxaven a un altre lloc.

El 2014, el 2015, el 2016 i el 2017 vaig poder viure la Diada. I em sento orgullosa de tots els valors que hem defensat com a poble en aquests anys, jo que no sóc d’anar a manifestacions. La democràcia, la llibertat, la voluntat, la implicació, el compromís, el civisme. A banda del mèrit de fer les acrobàcies col·lectives que ens han demanat en cada ocasió amb un somriure i un esperit festiu, malgrat les situacions difícils que ens han imposat, impressionant.

Aquest any he tornat a la Diada. Amb un tren de Rodalies que venia ple des de no sé quants pobles i ciutats i que s’anava emplenant més i més quan ha passat per Mollet, per la Llagosta i per Montcada. Caminant carrer Numància amunt amb la meva mare, que duia la samarreta i el llaç groc (jo aquí he punxat, ja em perdonareu) i unes arracades amb l’estelada.

Hem anat amb temps i ens hem col·locat al nostre tram. Com ens agrada, als catalans, fer les coses de manera polida i ordenada. Jo portava una aigua i ella uns entrepans, que he berenat quan encara faltaven uns minuts per l’hora H. I allà hem gaudit d’un passeig entre pancartes enginyoses.

We are leaving the Spanish sector

No volem més fills de ruta

Adéu, Espanya. Tot anirà bé!

I mentre esperàvem l’onada sonora, que al final han resultat ser-ne dues i deu n’hi do com eren, d’impressionants, ens hem situat al costat d’un altaveu que alternava instruccions de l’ANC amb l’especial de Catalunya Ràdio i una selecció musical que no sé si era obra del noi que operava els aparells, però que m’ha semblat opotuníssima. Hem sentit, ma mare i jo, la història del “Tio Canya”, d’Al Tall, que comença (més o menys) quan el pobre Tio Canya porta el fill a escola i el nen no entén el mestre “parlant de manera estranya” i acaba quan aquest nen torna a sentir parlar el valencià i són els seus nets els que el parlen.

Aquesta cançó m’ha obert els ulls. Els meus motius per l’independentisme, per l’1 d’Octubre, per la Diada, per reclamar democràcia i la llibertat dels presos polítics estan, també, en les meves arrels. En el patiment de molts anys, en la cultura que hem fet rica i forta malgrat tot, en el pragmatisme d’una economia pròpia, en la lluita pel millor futur possible per als nostres fills. En les cançons que expliquen la nostra història i la dels nets i les netes dels nets de tots els Tio Canya dels països catalans que han pogut viure una Diada tan important com la d’aquest any.

Us recomano molt la cançó del “Tio Canya”.

Anuncis